
En ple estiu, uns quants Déus es troben al càmping Olimp per descansar de les seves obligacions diàries. Busquen la desconnexió, anestesiar els seus sentits, desaparèixer una estoneta del món per simplement gaudir, ballar, cantar i festejar.
Un Estiu Sota Zero:En un món on es qüestiona la funcionalitat de les persones, existeix una cel·la on aquestes poden ser «rehabilitades». Al contrari del seu objectiu, la cel·la no fa màgia per rehabilitar o fer funcional a algú.

Olimpo és una obra de teatre físic i clown creada per i amb persones vinculades a processos de salut mental. Fa servir lʼhumor com a eina per qüestionar el poder i les creences, apropant els déus a una humanitat fràgil, honesta i vulnerable.

El carismàtic artista, conegut per ser un emblema de la fusió cultural de rumba, reggae i funk, s’embarca en el seu tour presentant el seu nou disc, “Futuro Ancestral”. Amb el seu carisma inconfusible, Macaco transformarà la inauguració de la dotzena edició de l’Altre Festival en una celebració col·lectiva.
També ens acompanyarà la Divina Molécula, un grup musical nascut a l’Associació Matissos i en Jordi Chicletol.
*Fes la teva inscripció gratuïta (aforament limitat)

Una família sʼenfronta a un nou canvi de vida que els obligarà a tornar al passat. La pèrdua dʼuns diners genera desconfiança entre els seus membres, provocant converses incòmodes i espurnes de sinceritat en els últims dies abans dʼabandonar el que per a ells va ser el millor cop de sort de la seva vida.

El suïcidi és la principal causa de mort externa a lʼUruguai: moren més persones per aquest motiu que per homicidis o accidents de trànsit. Una de les estratègies dʼintervenció més estesa és la creació de línies telefòniques de prevenció del suïcidi. Qui són les persones que estan darrere dʼaquestes línies? Què pensen sobre la mort i el suïcidi?

Al llarg de la vida hem de fer moltes peuades o trepitjades, unes ens planten fort, altres ens fan perdre lʼequilibri, altres ens fan caure… però, totes tenen una història real i poètica.
Per a què serveix el teatre? Aquesta és la pregunta que es va fer el grup de teatre de lʼAssociació Arep en començar el curs. Avui volen compartir la resposta amb el públic.

Passem per la vida com si estiguéssim en una roda de proves i de càstings. Estem en constant valoració. —Em presento, em dic Maria, Jaume, Alfredo… vaig néixer en un dia de sol, potser hi havia algun núvol. Potser. —Qui sap si és per les decisions que he pres, pels avis que he tingut, per aquell dia que em vaig llevar més tard o pel dia que vaig arribar abans dʼhora a lʼescola. En tot cas, potser avui seré jo.

En Fenomia, país amfitrió dels Jocs Olímpics 2025, allò que hauria de ser un espectacle de perfecció es converteix en un escenari on lʼimprevisible pren el protagonisme. Entre la solemnitat de la competència i la serietat del protocol, emergeix una cadena de situacions còmiques que revela el costat més humà i absurd de lʼesdeveniment.

Ecos de un hilo rojo és una peça teatral íntima i simbòlica que parla sobre les trobades que ens marquen i les distàncies que a vegades ens separen. A través de música en directe, relats creuats i personatges units per un misteriós fil vermell, lʼobra explora la solitud, les pors invisibles i el desig profund de sentir-nos connectades.
El jardín interior. Dues persones realitzen dos monòlegs creuats sobre la seva manera dʼencarar la depressió. Mentrestant, es projecta un vídeo multimèdia i es fa una performance en directe de dansa butoh per donar sortida emocional a les seves sensacions internes.

La Coral Roselles és molt més que un grup de cant: és un espai de trobada, alegria i convivència. Cantem principalment pop-rock en català i castellà, amb cançons que ens agraden, ens emocionen i ens fan gaudir plegades.

Performance Límites explora els límits materials dʼobjectes quotidians, alhora que busca reflexionar sobre les creences personals que regeixen la vida individual.
A través dʼimatges, sons i paraules, Claudia Simone i uTOpia Barcelona exhibeixen els resultats dʼun espai de diàleg entre històries personals i col·lectives en un laboratori estètic, explorant com lʼopressió i el racisme travessen la salut mental de dones afrodescendents.

Sense que ningú els hagi cridat, un grup de visitants medievals irromp en una plaça, convençuts que han d’ajudar a la humanitat. Arriben d’una altra època —una època marcada per tiranies, guerres i epidèmies— i estan avesats a sobreviure a moments foscos. Amb aquesta experiència com a guia, observen el nostre present amb una certesa inquietant: els humans del segle XXI també necessitem ajuda per pair el món que hem construït. Els seus remeis són simples, però poderosos: música, humor i una mica de tendresa.

El bosque és una proposta escènica que sorgeix de la necessitat de transformar el dolor en art, obrint espais de reflexió i normalització al voltant de la salut mental. Neix dʼuna experiència personal marcada per la convivència amb un familiar amb tres trastorns mentals i per un procés propi dʼartteràpia. A partir dʼaquí, transforma vivències íntimes en una suite oberta a la improvisació, on música i creació visual es construeixen en temps real.

El hambre imposible reuneix en escena cossos i biografies que, per diverses circumstàncies (càncer, VIH, intents de suïcidi, discapacitat o malalties rares), no encaixen en uns cànons socials marcats per una normativitat excloent. Entre lʼautoficció i la performance, amb un espai sonor en directe com a fonament, lʼobra sʼaproxima de manera holística al concepte de lʼestigma, qüestionant el constructe social de la normalitat i reivindicant els marges.

És una proposta dʼarts vives i instal·lació performativa que parteix dʼuna recerca grupal sobre el concepte «tirar la tovallola». Aquesta expressió té múltiples formes en tots els idiomes. En el nostre, algunes són «donar-se per vençut», «plegar veles» o «estripar les cartes». En aquest procés de creació, exploren de manera col·lectiva els límits de la resistència, la fragilitat i la possibilitat de reconstrucció. I també lʼespai dels somnis, de les fantasies i de la potencialitat.

Ha mort lʼúltim boig del món i les seves famílies, amigues, conegudes, capgrossos i la banda municipal acompanyen el cos, tot passejant, en una vetlla itinerant amb música, cançons, reivindicacions i festa, que acaba en una cerimònia laico-ateo-tribal on tothom hi és convidat per acomiadar-lo.

Durant les festes Escíries, les dones han decidit, quan se celebri l’assemblea, arribar-hi abans, i recórrer a tots els mitjans al seu abast per semblar ser homes i assistir a l’assemblea per convèncer-la que lliuri la ciutat a les dones, que governarien infinitament millor.

Som conscients de que la societat ens moldeja? Creieu que el món que hem construït va massa ràpid i ens hem oblidat les unes de les altres? A la peça teatral LA SOCIETÉE hi reflexionem, ens hi enfadem, però també busquem la manera de trobar la llibertat de cadascú de nosaltres per acabar construint un món que tingui més sentit per a totes.

Soule és una saxofonista mexicana que, des del saxofon i la veu, comparteix vivències i històries a travessades per la ansietat i la depressió. Amb la seva música convida a la reflexió i cerca acompanyar i abraçar a les qui travessen aquests processos.

Paisatges musicals amb una visió alternativa, teixits amb històries, cants amb propòsit. Cada melodia és una finestra oberta a l’ànima, un eco de transformació. Laboratorio Sonoro és un taller de creativitat musical format per persones derivades de diferents entitats de salut mental de Barcelona. Un espai creatiu amb 8 anys de vida.

Javi Jareño desenvoluparà un concert acústic a guitarra i veu amb la finalitat de transmetre i emocionar el públic amb la seva “nuesa” de la seva essència com a creador.

Constantment prenem camins que ens porten a llocs nous. Habitem espais que, amb sort, es converteixen en refugis dʼafectes. Carreguem un munt de coses que reflecteixen instants de les nostres vides. A partir de lʼobservació dels espais que habitem i del que toquem en la quotidianitat, hem construït una petita peça escènica plena de clarobscurs que és, en si mateixa, un retrat coral, inacabat, de com som nosaltres.

Com amplifiquem les veus que no solen ser escoltades? Aquesta és la pregunta que guia la creació comunitària de construcció d’instruments. Totes les participants troben la seva pròpia veu a través del disseny d’instruments únics. Apunta’t als tallers gratuïts previs de la rua el mateix diumenge 31 de maig de 12 a 13.30 h o de 16 a 17.30 h!

BOOQUEI SQUAD: El ressò del silenci . Un pou del qual surts cada dia per tornar-hi quan la vida està en silenci. Un mur de pedra que, a una banda, reflecteix la llum, però a lʼaltra inunda la foscor. AMAR – AMAD, ARAPDIS, ARTEMISA: VIVAmus! – DIM danza y música para la inclusión social és un acte escènic en què el cos, la música i la creació es converteixen en llenguatge de vida. ATOTAIXODANSA: Nosaltres posem el cos. Tot cos i tot col·lectiu són capaços de desenvolupar una poètica i una emoció pròpies. Tot moviment corporal té la potencialitat de transmetre autenticitat i poesia.

BOOQUEI SQUAD: El ressò del silenci . Un pou del qual surts cada dia per tornar-hi quan la vida està en silenci. Un mur de pedra que, a una banda, reflecteix la llum, però a lʼaltra inunda la foscor. DʼESSENCIALS (DANSA SOCIAL): Cruïlla dʼànimes. Hi ha un instant en què les ànimes es creuen i tʼobres a creure en la meravellosa experiència de ser qui ets. Ni més ni menys. BERT BERG: A futile act of domestication és una performance que fa servir dansa i equilibris amb les mans per explicar una història dʼalgú que (no) encaixa entre quatre parets. DSE (DANSANT SENSE ETIQUETES): Desconcert. Una olla de grills, un grinyol, el crit dʼun motor, un nus, una clau de sol mal feta, un silenci desafinat, una corda que es trenca. ATOTAIXODANSA: Nosaltres posem el cos. Tot cos i tot col·lectiu són capaços de desenvolupar una poètica i una emoció pròpies. Tot moviment corporal té la potencialitat de transmetre autenticitat i poesia.

LA CAJA és una obra de Teatre Documental Autobiogràfic que neix de l’experiència que vaig viure quan una persona molt pròxima va ser diagnosticada d’una malaltia mental. Aquella vivència va despertar en mi la necessitat d’indagar en l’univers de la ment i en els obstacles als quals s’enfronten les persones que perceben la realitat lluny dels paràmetres acceptats per la nostra societat.